Lluís Carbó Arribas

Lluís Carbó Arribas. Vaig néixer a Girona el 1965. Visc a l’Escala. Vaig estudiar Filosofia i Teologia i actualment faig de professor en un Institut de Palafrugell. De petit, els meus pares em van descobrir el món de la literatura d’una forma natural: cada divendres anàvem a la llibreria del poble a comprar una «Joya Literaria Juvenil» que, havent sopat, llegia ─sense tele i a la vora del foc. Que recordi, sempre he escrit. M’agrada recollir històries, donar-hi voltes i posar-les per escrit. Històries de la gent perquè no es perdin; de fet, perquè no es perdin i perquè arribin a les meves filles: la Laura, la Júlia i la Mar i puguin aprendre d’elles.

També escric com a teràpia ordenadora. Construir una història en un full m’ajuda a clarificar les idees i m’aporta pau. Diuen que sóc tranquil ─potser és per això de l’escriptura, qui sap.

M’agrada molt el mar, no podria viure lluny d’ell. També gaudeixo de la calma i de la lentitud d’un hort que portem a mitges amb el meu pare. Les dues aficions, el mar i la terra, me les ha inculcat ell, el meu pare, amb el seu exemple absolutament natural i apassionat.

La meva trajectòria literària, si és que se’n pot dir així, es pot resumir en els articles que publico en una revista local, l’Escalenc, i que tracten bàsicament de denúncies als abusos urbanístics i les agressions a un paisatge que m’estimo molt. Això també ho faig per les meves filles. He participat en algun certamen i també he rebut algun reconeixement. En aquest sentit funciono molt per intuïció: primer és la història i després, si es presenta l’oportunitat de fer-la arribar a un concurs, ho faig. Així va passar amb la Carta d’Amor premiada a Sant Joan de les Abadesses. La tenia escrita i guardada; i al llegir la convocatòria del concurs a la premsa, vaig pensar: «Mira, ara és el moment». I vaig fer un ritual que m’agrada molt: la vaig posar en un sobre, un segell i a volar, a fer camí tota soleta. No ho he dit abans però m’agrada molt la lentitud. I entenc l’escriptura com un procés lent. Igual que les cartes. Cada cop que escolto la paraula «carta» paro les orelles i penso que aquestes, les cartes, han estat essencials a la meva vida i a la de l’Eva, la meva destinatària omnipresent.

El primer concurs al qual vaig enviar un escrit, va ser a l’Església Viva, del Bisbat de Girona. L’obra es titulava «Aniversari» i fou un homenatge al meu pare i al meu avi. He participat en la Narrativa de Viatges de Lloret on la sort m’ha acompanyat dues vegades.

Autor de la carta guanyadora del 1r Premi del I Certamen de cartes d’amor.

LLUÍS_Snapseed-LR

Llibres

Cartes d’amor

468 ad