Marta Puig Vilardell

Sempre he tingut una estranya relació amb la realitat. Ja de ben petita no m’agradava massa, i ràpidament vaig desenvolupar una estranya i útil forma d’adaptació al medi: inventar històries, contes que explicava d’amagat als meus ossets de peluix.  Però vaig créixer, i vaig deixar d’escriure. Va a ser a Rouen on vaig saber que algun dia tornaria a fer-ho; al jardí de casa dels meus amics, Enda i Didier. El jardí on vaig passar les darreres nits de l’estiu de 2001, abrigada com una nena petita amb el jersei de llana d’en Dave, bevent poiré sota els estels, amb la catedral al fons i tota la...

read more